Dilluns, 09 Març 2015 00:01

Redistribuir el treball i la riquesa Destacats

Escrit per
Valorar aquest article
(0 vots)

Una de les reflexions més profundes que hem de fer com a societat és el model econòmic i laboral que volem.

La pregunta a respondre és: Com volem viure? El Kit de la qüestió està a saber si “vivim per treballar o treballem per viure.”

En plena voràgine per la competitivitat i el creixement econòmic, l’oligarquia econòmica ens veu a la classe treballadora com a recursos que vivim per treballar i tant els hi fa en quines condicions vivim. Els que no són productius o necessaris, són engolits pel sistema i apartats de la maquinària, condemnats a malviure subvencionats i agraïts: l’atur condemna a l’exclusió social. Ens hem de conformar amb l’statu quo establert? Els treballadors som la majoria social d’aquest país i si ens mobilitzem, tenim la força per provocar un canvi de rumb i lluitar pel dret a treballar i a viure en condicions.

L’estabilitat social entre la classe treballadora i l’oligarquia econòmica i política es basa en què l’Estat garanteixi els drets fonamentals: accés al treball, a l’habitatge, a l'ensenyament, a la sanitat. Però si l’acord es trenca, res ens ha d’impedir lluitar pel dret a un treball digne i a una vida en dignitat. L’estament econòmic sotmet als treballadors a un espoli que augmenta les desigualtats de classes i d’oportunitats: els rics cada cop són més rics, mentre els pobres són cada cop més, i més pobres.

Amb l’actual model econòmic, productiu i laboral mai més s’aconseguirà crear llocs de treball per a tothom. El repte de què tota la població tingui feina és inassolible i només pot anar en la línia de crear llocs de treball low cost: barats, inestables i precaris. La reforma laboral no ha aconseguit reduir la desocupació i només ha servit per protegir els interessos de la noblesa econòmica i augmentar les diferències socials.

En aquesta conjuntura s’han d’escriure noves regles de joc per consensuar un pacte pel treball, on tothom pugui tenir accés a un treball que li permeti viure amb dignitat; sense almoines en forma de caritat, subvencions o xecs de renda mínima. No podem permetre que una minoria visqui en la riquesa mentre una gran part de la població viu en condicions precàries, en la pobresa o en la marginació. Cal que com a societat ens imposem uns mínims raonables de subsistència i uns màxims ètics i morals. Ja no es poden justificar les desigualtats amb el “qui més té, paga més“ i hem d’imposar un límit a l’enriquiment, distribuir amb més justícia la riquesa i reduir les desigualtats socials.

Llegir 1643 vegades Darrera modificació el Dilluns, 09 Març 2015 00:04

L'últim de Jaume Sole

Més en aquesta categoria: « Què no ens toquin el fus

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Ultims alticles